Sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la literatura (1)

2 abr.

Julien Graq, l’any 1949, en un pamflet extraordinari («La littérature à l’estomac», dins José Corti, Préférences, París, 1961), hi va escriure: «La veritat és que la literatura és víctima, des de fa uns quants anys, d’una formidable maniobra d’intimidació per part del no literari, i del no literari més agressiu». I encara en un altre lloc del mateix pamflet, tot referint-se a la recepció lectora del segle XIX, hi diu: «Qualsevol que parlés de literatura, en parlava amb major o menor coneixement de causa: havia llegit; una reputació podia no correspondre gaire amb l’opinió mitjana dels lectors, però, en tot cas, no depenia de cap manera dels no-lectors». Sóc de l’opinió que una part de la teoria didàctica és una «formidable maniobra d’intimidació», fins al punt que força professors oculten les seves bones pràctiques de tota la vida per por que no s’adiguin amb les tendències didàctiques dominants. He de reconèixer que, en el moment d’escriure algunes de les unitats de literatura de 3r i 4t del Projecte Eines, vaig tenir present, transposant-lo a referent didàctic, el punt de vista de Julien Gracq: el professorat que treballés amb els nostres materials no s’havia de sentir intimidat pels no-ensenyants i hi havia de poder transitar còmodament.

Setanta anys després, la reivindicació de Graq d’un lector amb opinió pròpia, subjectiva si així ho volen, és d’una actualitat extrema. Fomentar la transformació dels nostres alumnes en lectors és l’objectiu bàsic de les unitats que hem elaborat, tot i que l’aire de la nostra època aviva fatalment els focs artificials literaris, que depenen en bona part de l’opinió dels no-lectors. El no-lector es deixa dur per la crítica dominant, atrapat, com diu Gracq, «per la por de no estar al dia»;, cosa que explica, per exemple, el menyspreu d’autors com Joan Sales o Màrius Torres, absents, fins fa ben poc, de la majoria de llibres de text, en benefici –i vostès m’excusaran que no digui noms– de novel·listes amb una visió lúcida del món que els ha tocat viure o de poetes de gran intensitat lírica, que són ocurrències tòpiques amb què se sol presentar un autor de qui no hi ha gaire res a dir. En aquest sentit, els materials d’estudi, treball i síntesi que incloem en els nostres manuals no són pensats, exactament, perquè els alumnes hi treballin pel seu compte des de bon començament, mentre el professor va passejant per l’aula (que és una reducció de la funció del professorat que agrada especialment a la moderna teoria didàctica): són pensats, en primer lloc, perquè el professor o professora els utilitzi per transmetre als alumnes els coneixements necessaris, sense els quals és impossible que puguin afrontar les tasques que hi proposem, i, en segon lloc, perquè beneficiïn els alumnes a fi que en treguin el màxim profit.

La teoria didàctica sol enarborar la bandera de l’abolició de la transmissió de coneixement; però aquesta frivolitat és, ben mirat, una «maniobra d’intimidació» que no hauria d’inquietar cap professor o professora. Quan els alumnes afronten la resolució de les activitats, han de tenir a l’abast una determinada informació, com jo l’he tinguda en el moment d’elaborar-les. La recerca d’informació, a Internet, per exemple, és un instrument didàctic importantíssim, però la transformació d’aquesta informació en coneixement és el que dóna sentit a l’aprenentatge. A l’alumne, no se’l pot deixar sol i abandonat, com diu, en el seu blog, que fa una professora: els seus alumnes naveguen per Internet mentre ella se’ls mira i només intervé si és reclamada, que és una manera singular d’interpretar el famós aprendre a aprendre. La meva idea és tot el contrari: a l’alumne, cal transmetre-li coneixement i, al mateix temps, ensenyar-lo a buscar informació, orientar-lo en la tria, ajudar-lo a enllaçar aquesta informació amb la informació de què ja disposava i convertir el coneixement transmès i la informació obtinguda en saber après.

La teoria didàctica sosté que elabora els seus conceptes a partir de les situacions d’aula i els retorna a l’alumne en forma d’instruments didàctics. Però això no sempre és cert: una recerca com la que ha dut a terme, a França, Dominique Bucheton sobre els gestos professionals dels ensenyants (L’agir enseignant: des gestes professionnels ajustés, Octarès Editions, Tolosa, 2009) és, ara per ara, gairebé inexistent en el nostre entorn didàctic, tant institucional com teòric. La teoria didàctica no sol parlar amb gaire «coneixement de causa» i la seva opinió és, en general, l’opinió dels no-ensenyants. Força estudiants dels màsters de secundària els podrien explicar la distància que solen percebre entre la teoria didàctica que se’ls ha transmès (curiosament, per part de didactes teòrics que refusen amb entusiasme la transmissió) i les situacions reals d’aula amb què es troben a l’institut on fan les pràctiques. La percepció d’aquesta distància, en lloc de reclamar l’atenció i l’estudi del teòric de la didàctica, és sovint ignorada i condemnada: una subtil «maniobra d’intimidació» per part dels no-ensenyants.

Els nostres manuals adopten un punt de vista comunicatiu i competencial. Però això no impedeix que consideri que els coneixements són imprescindibles per assolir una competència: una operació didàctica en què la intervenció directa del professor o  professora és essencial. Espero que, tot el que he dit fins aquí serveixi com a introducció a tres apunts que tractaran tres aspectes de l’ensenyament i l’aprenentatge de la literatura en l’ESO:

a. La transmissió de coneixements literaris: «Visca la professionalitat dels ensenyants».

b. Els grans escriptors com a creadors d’una atmosfera singular: «Visca els llibres de text».

c. La formació de l’alumne com a lector capaç de tenir una opinió pròpia: «Visca els sabers apresos com a instruments conceptuals».

Joan Busquets Gasulla

Advertisements

Una resposta to “Sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la literatura (1)”

  1. roser riera Juny 10, 2013 a 7:07 am #

    Benvolgut Joan!
    he llegit amb atenció la teva reflexió sobre la necessitat de convertir l’alumnat en lector; m’agrada llegir sobre la didàctica de la literatura perquè crec, convençuda, que endinsar-se en la literatura, submergir-se en els textos és la manera d’aprendre la llengua i de fer-nos (fer-los) persones. Dit això, et pregunto com fer entendre als joves alumnes, -de 1r fins a 3r d’ESO especialment-, que llegir els farà crítics; que la lectura els aportarà uns coneixements per fer-los més lliure… Bé, em sembla que ja ens entenem. Gràcies per les teves aportacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: