Sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la literatura: visca la professionalitat dels ensenyants! (2)

10 juny

Les modelitzacions didàctiques (innovadores o tradicionals, tant se val) no són profitoses per a tots els alumnes. Hi ha alumnes que amb la «millor» de les modelitzacions no se’n surten. Cada grup d’alumnes és únic, com única és la relació entre el professor o professora i cada un dels seus alumnes. Els grups d’alumnes són, sortosament, heterogenis, i el més difícil per al professor o professora és ajustar la dinàmica de la classe a aquesta heterogeneïtat; és a dir, regular els dispositius preconstruïts en el model. La transmissió de les modelitzacions (per mitjà de publicacions, sobretot en editorials especialitzades en la «fabricació» incontinent de modelitzacions, o per mitjà de cursos de formació) rarament té en compte la seva actualització a l’aula.

Concebo la didàctica com un conjunt d’accions que actualitzen els models a l’aula i que, en conseqüència, regulen, mitjançant les decisions que pren el professor o professora, la planificació prèvia. No em refereixo a regulacions a gran escala, sinó a un munt de petites regulacions que la mediació necessària del professor o professora, amb la seva particular manera de fer, incorpora al treball diari. Quan parlo de la professionalitat de l’ensenyant i l’enalteixo, penso en la seva capacitat per fer els ajustaments adequats a les necessitats de l’aula. Com poden deduir fàcilment, aquest punt de vista està força mal vist per alguns teòrics i investigadors, que menystenen el fet de situar les pràctiques del professor o professora en el centre de la didàctica. Consideren que és una visió aplicacionista i avaluen les pràctiques de l’ensenyant (quan entren a l’aula a veure què hi passa, cosa que, per bé o per mal, fan molt de tant en tant) d’acord amb el model que han preconstruït; de manera que la major o menor qualitat de les pràctiques de l’ensenyant depèn de la major o menor proximitat d’aquestes pràctiques al seu model teòric. Vostès, i amb raó, adduiran que aquest comportament és comú a molts professionals de l’ensenyament que, sovint, jutgem una pràctica escolar segons les nostres idees preconcebudes. Cert. Però el que jo vull posar de manifest és que el que importa és la problematització del model, és a dir, la manera com el professor o professora contribueix a ajustar la proposta didàctica modèlica al seu grup d’alumnes, regulant les propostes prèvies o inventant-ne de noves, i crea l’espai adequat perquè els alumnes es puguin apropiar dels coneixements.

Vaig escriure la unitat 9 del llibre de 4t de l’ESO, per posar un exemple, atenent, abans de res, la professionalitat de l’ensenyant. La tria dels autors podria ser ben bé una altra, evidentment; però l’opció de fer una tria, i no pas de presentar una relació exhaustiva d’autors, es fonamenta en una idea central: la problematització de la literatura és necessària perquè l’alumne pugui aprendre a parlar del text literari d’un altre. La prioritat no és la reflexivitat, perquè, tot i ser important, no afavoreix necessariament l’apropiació del fet literari. Crec que en l’àmbit escolar no hi ha d’haver lectures espontànies, impressionistes si volen, sinó lectures dirigides pel professor o professora que afavoreixin la creació d’un espai de diàleg, amb l’intercanvi i la discussió dels diferents punts de vista, al més sòlidament fonamentats. També crec que l’aprenentatge de la literatura només és possible si hi ha una representació de la literatura que ha creat el professor o professora, amb les seves explicacions prèvies, complementades amb la recerca d’informació (orientada, per descomptat) en algunes, més aviat poques, fonts bibliogràfiques i webgràfiques.

L’ensenyament i l’aprenentatge de la literatura són, a parer meu, una densa i complexa excursió dialèctica, amb un munt de camins d’anada i tornada entre la representació de la literatura que crea, d’una part, la professionalitat de l’ensenyant, amb la transmissió de coneixements i les orientacions necessàries per afrontar la lectura coactiva del text, i, d’altra part, l’espai problemàtic que creen els alumnes, amb la seva participació a partir de les activitats que determina l’ensenyant. Una densa i complexa excursió dialèctica que passa per la confrontació del text literari amb la lectura que n’ha fet un lector privilegiat (el text crític), a fi que l’alumne trobi un suport per a la seva lectura no espontània. Aquesta apropiació ideal de la literatura només és possible si es considera com a prioritària la professionalitat de l’ensenyant, i no pas el model teòric, ja que és justament aquesta professionalitat la que pot crear i regular un espai de diàleg i afavorir l’apropiació del fet literari per part dels alumnes.

No és habitual que els autors d’un llibre de text n’expliquin el maneig. Aquest blog que compartim el doctor Joan Marc Ramos i jo deu ser un experiment gairebé únic. El doctor Joan Marc Ramos i jo vam escriure les 36 unitats dels quatre cursos del Projecte Eines per a l’ESO, amb les peculiaritats estilístiques de cada un i una sintonia alta en la manera d’afrontar la preconstrucció d’un model didàctic que fes confiança extrema a la professionalitat dels ensenyants. Malauradament, jo no els puc aportar treballs dels meus alumnes, perquè en el meu institut, l’Escola del Treball, no hi ha alumnes de l’ESO (només s’hi imparteixen estudis de Batxillerat, cicles formatius i cursos PQPI). Amb tot, em sembla que fóra bo explicar-los com solc elaborar una unitat didàctica, que és un aspecte que els autors d’un llibre de text tampoc no solen explicitar.

Com que aquest apunt s’ha allargat més del compte, en el proper els explicaré com he elaborat, complementant el llibre de text que utilitzen els meus alumnes de 1r de Batxillerat, els materials per a quatre sessions de classe sobre La història de Leànder i Hero, de Joan Roís de Corella, que és una excusa per orientar-los en com poden ajustar als seus alumnes una unitat de literatura com és ara la 9 de 4t. I és una excusa per explicar-los també com, a partir d’allò que és ultralocal, podem afavorir en els nostres alumnes l’accés a la universalitat (en aquest cas, Ovidi i Shakespeare). Una excusa, si els he de ser franc, per presentar en aquest blog, i recomanar-los-els amb entusiasme, dos interessants llibres didàctics sense, aparentment, cap intencionalitat didàctica: l’un, Ultralocalisme. D’allò local a l’universal, editat per Òscar Jané i Xavier Serra (Catarroja, Editorial Afers, 2013), i, l’altre, Elogio de lo cotidiano, de Tzvetan  Todorov (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2013).

Joan Busquets Gasulla

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: